MUSTAIX

El so del mòbil trenca el silenci i la desperta. Estava somiant i li costa discernir entre el mon oníric i el real durant uns instants. Es lleva, avui fa fred, busca els mitjons calentets de caminar per casa, aquells que porten uns gomets a la planta del peu per no relliscar. Es posa el polar i el pantaló del pijama, es renta la cara i baixa les escales. El telèfon és a sobre el sofà, no té registrat el nombre que l'ha trucat, i el torna a deixar on era. Entra a la cuina, s'apropa a la finestra no es veu res més enllà del vidre, la boira envolta tota la casa no hi ha horitzó, literalment. I pensa que aquesta és la imatge que portem moltes, impregnada a la retina, just fa un any, on l'horitzó s'ha desdibuixat i no sabem com i quan tornarà. El dubte de si s'acabarà la pandèmia o es convertirà amb endèmia per la resta del temps, fa trontollar el dia a dia de les nostres insignificants vides, en un univers imperant i a la vista, desconegut. Temps incerts, amb molts dubt...

  Gotes de pluja topen amb el vidre, deixen uns regalims que de manera aleatòria cauen i llisquen, les resegueixo amb la mirada, fins que es fonen al tocar el marc de fusta de la finestra. Semblen esquerdes, suaus, diferents a la que hi ha a la paret de la cuina, a tocar del sòcol, lleial testimoni dels moviments estructurals de la casa, imperceptibles per qui l'habitem. Escletxes de vida, son com per a nosaltres les cicatrius,  que acumulem al llarg de la nostra existència, que formen part  del que som, el que hem viscut, el que hem volgut ser, m ostren aprenentatges, pèrdues, èxits, lluites. Cicatrius a la pell, als nostres cossos, que deixen al descobert la nostra fragilitat, el pas del temps, sempre acompanyat pel desgast inevitable, mentre juguem a ser inmortals. Esquerdes a l'ànima, de grans pèrdues, somnis frustrats, camins tenebrosos per vides que ens semblen alienes, que sobreviuen al llarg del temps a la memòria condicionant-nos, a vegades, sense consentiment. ...

 Omplint la regadora sota l'aixeta, amb llàgrimes resseguint-me les galtes,  ploro com les plantes, que no sé si estaré a temps a salvar. T'apropes desconcertat, no esperaves aquesta tristesa, m'abraces,  i jo sanglotant m'aferro a tu, i endevino la teva pell,  que m'evoca al lloc on vam començar. Sense l'aigua les flors no poden viure,  ni jo, sense la teva pell.  

De peu, davant la finestra, amb la tassa del cafè fumejant entre les mans, observant un pit-roig, picotejant a terra, entre les herbes del jardí. És un dels molts visitants d'aquell trosset de paradís, d'alzines, pins i llorers, també hi ha un til.ler, una mica raquític, però perseverant amb la lluita per captar energia, amb les branques com antenes sota la inmensitat d'aquelles alzines frondoses. Ella, avui, es pensa til.ler, esquifida, per la falta de sol de dies eterns, esperant un raig que il.lumini aquella penombra, melanconiosa,  que impregna tot l'espai i el fa inhabitable, i que només gosa visitar aquell pit-roig menut. Com seria tenir ales, com seria la vida si pogués volar, com seria ser pit-roig. Poder sortir volant per esquivar foscors, freds perturbables que venen de cop, sense avís, per no trobar-se enmig del xàfec i saber que inevitablement, aquella humitat es quedarà per uns llargs dies sense sol.  Voldria tenir una estratègia apresa, per poder ser, i fe...