Passa al contingut principal

Boires

El so del mòbil trenca el silenci i la desperta.

Estava somiant i li costa discernir entre el mon oníric i el real durant uns instants.

Es lleva, avui fa fred, busca els mitjons calentets de caminar per casa, aquells que porten uns gomets a la planta del peu per no relliscar.

Es posa el polar i el pantaló del pijama, es renta la cara i baixa les escales.

El telèfon és a sobre el sofà, no té registrat el nombre que l'ha trucat, i el torna a deixar on era.

Entra a la cuina, s'apropa a la finestra no es veu res més enllà del vidre, la boira envolta tota la casa no hi ha horitzó, literalment.

I pensa que aquesta és la imatge que portem moltes, impregnada a la retina, just fa un any, on l'horitzó s'ha desdibuixat i no sabem com i quan tornarà.

El dubte de si s'acabarà la pandèmia o es convertirà amb endèmia per la resta del temps, fa trontollar el dia a dia de les nostres insignificants vides, en un univers imperant i a la vista, desconegut.

Temps incerts, amb molts dubtes, temps de replantejar-nos què fem, què volem fer, què volem canviar de les nostres vides, que ja no tornaràn a ser com eren, i potser, és aquesta la clau per salvar-nos, en lloc de seguir arrastrant-nos cap a l'abisme d'un estil de vida que a moltes ens pesava, tant o més, com el no saber on anem.

Potser aquesta boira acabarà sent més esplendorosa que encegadora.

Comença un nou dia, i amb ell boires que ens faràn replantejar-nos, el tot.


 

 
 
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Mare

Si tanco els ulls encara puc sentir aquella brisa calenta a la cara, de tardes d'estiu a les golfes. Mentre nosaltres jugàvem per l'entremig de les persianes et veia estendre la roba,.  L'aire et movia delicadament el vestit aquell que tant m'agradava, estampat amb el volantet morat a la vora que et vas comprar als Blaus a plaços. Llavors ja el duies gastat i vell per anar per casa... Tot costava molt aleshores. Tirar endavant amb tres criatures i un sou pelat. No teniem luxes però no els necessitàvem. Ho he après amb la calma que assoleixes amb els anys. Amb la maduresa he entès que ens vas obsequiar amb el millor dels obsequis, amb tot el temps del mon, dedicació absoluta tota per a nosaltres. Tota una declaració d'amor. Gràcies mare.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Esquerdes

  Gotes de pluja topen amb el vidre, deixen uns regalims que de manera aleatòria cauen i llisquen, les resegueixo amb la mirada, fins que es fonen al tocar el marc de fusta de la finestra. Semblen esquerdes, suaus, diferents a la que hi ha a la paret de la cuina, a tocar del sòcol, lleial testimoni dels moviments estructurals de la casa, imperceptibles per qui l'habitem. Escletxes de vida, son com per a nosaltres les cicatrius,  que acumulem al llarg de la nostra existència, que formen part  del que som, el que hem viscut, el que hem volgut ser, m ostren aprenentatges, pèrdues, èxits, lluites. Cicatrius a la pell, als nostres cossos, que deixen al descobert la nostra fragilitat, el pas del temps, sempre acompanyat pel desgast inevitable, mentre juguem a ser inmortals. Esquerdes a l'ànima, de grans pèrdues, somnis frustrats, camins tenebrosos per vides que ens semblen alienes, que sobreviuen al llarg del temps a la memòria condicionant-nos, a vegades, sense consentiment. ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Cau la tarda

Cau la tarda, el sol s'amaga rera la serra  regalant-me els ultims rajos, que banyen la meva pell. Cau la tarda, sota el cirerer florit,  la brisa recrea una pluja suau de pètals blancs, que vesteixen l'hort amb una capa sedosa i brillant Cau la tarda, i amb ella les corredisses del Drac,  que ara jau gaudint amb mi, d'aquesta màgia dels capvespres Cau la tarda, el sol rere els molins que intercepten la llum,  creant efectes estraboscòpics que dilaten el temps. Cau la tarda, i amb ella l'escalforeta suau,  d'un sol encara lluny del calorós estiu Cau la tarda, davant els meus ulls plens de nostàlgia, de cims conquerits i ara sotmesos als descens estrepitós,  sense pautes ni assaig Cau la tarda, lentament amb el bategar dins meu,  d'un estat que no reconec i que em talla l'alè Cau la tarda, i amb ella, jo
Publica un comentari a l'entrada
Més informació