Espais per habitar

De peu, davant la finestra, amb la tassa del cafè fumejant entre les mans, observant un pit-roig, picotejant a terra, entre les herbes del jardí.

És un dels molts visitants d'aquell trosset de paradís, d'alzines, pins i llorers, també hi ha un til.ler, una mica raquític, però perseverant amb la lluita per captar energia, amb les branques com antenes sota la inmensitat d'aquelles alzines frondoses.

Ella, avui, es pensa til.ler, esquifida, per la falta de sol de dies eterns, esperant un raig que il.lumini aquella penombra, melanconiosa,  que impregna tot l'espai i el fa inhabitable, i que només gosa visitar aquell pit-roig menut.

Com seria tenir ales, com seria la vida si pogués volar, com seria ser pit-roig.

Poder sortir volant per esquivar foscors, freds perturbables que venen de cop, sense avís, per no trobar-se enmig del xàfec i saber que inevitablement, aquella humitat es quedarà per uns llargs dies sense sol.

 Voldria tenir una estratègia apresa, per poder ser, i fer, voldria mudar la pell, per deixar al descobert les plomes d'aquelles ales lleugeres i àgils que restaven plegades, feia massa temps.

O potser, ser til.ler no està malament del tot, després d'un any dolent, deixar caure les fulles perquè en neixin unes de noves i tornar a començar. 

De sobte, un tro ensordidor la retorna davant  la finestra, el cafè ja és fred, el pitroig s'ha esfumat, comença a ploure amb intensitat.

Seu davant l'ordinador, una cortina d'aigua esborra el paisatge, i amb ell, el til.ler.

Comença a sonar Work, de Charlote Day Wilson, a recer, ja pot ploure infinit.