Esquerdes

 

Gotes de pluja topen amb el vidre, deixen uns regalims que de manera aleatòria cauen i llisquen, les resegueixo amb la mirada, fins que es fonen al tocar el marc de fusta de la finestra.

Semblen esquerdes, suaus, diferents a la que hi ha a la paret de la cuina, a tocar del sòcol, lleial testimoni dels moviments estructurals de la casa, imperceptibles per qui l'habitem.

Escletxes de vida, son com per a nosaltres les cicatrius,  que acumulem al llarg de la nostra existència, que formen part del que som, el que hem viscut, el que hem volgut ser, mostren aprenentatges, pèrdues, èxits, lluites.

Cicatrius a la pell, als nostres cossos, que deixen al descobert la nostra fragilitat, el pas del temps, sempre acompanyat pel desgast inevitable, mentre juguem a ser inmortals.

Esquerdes a l'ànima, de grans pèrdues, somnis frustrats, camins tenebrosos per vides que ens semblen alienes, que sobreviuen al llarg del temps a la memòria condicionant-nos, a vegades, sense consentiment.

Som esquerdes imperfectes, malgrat tot l'esforç.

Esquerdes inevitablement efímeres.