El pivot

 

 

Ha arribat el fred com sempre arriba. Un matí et lleves i el terra és blanc. Des
de la finestra observo els arbres vençuts per el pes de la neu. Quan l’aire
s’envalenteix trenca els branquillons congelats i les fulles que encara s’hi
sostenen. Un raig de sol es filtra entre la massa espessa d’un cel encapotat i en
la seva trajectòria transforma la pluja fina en una cortina de cristalls preciosos.
Des d’aquí, des d’aquesta finestra quan la pau no era una sensació, era un lloc,
les coses es feien petites i insignificants. Les bestioles baixaven del bosc i es
passejaven pel camí que portava al llac. Animals de sang calenta que amb les
seves petjades deixaven el rastre, fonien la neu i la convertien en bassals
d’aigua bruta que s’escorria camí avall com en un entramat de venes podrides.
Podrides com l’aire que respiràvem amb aquella guerra sagnant, inacabable i
tant llarga com els dies sense pa. Al voltant tot era destrucció, els que ens vam
quedar vivíem empresonats en una refotuda tristesa en mig d’un foc creuat que
no enteníem, ni compartíem. La vida ja mai seria com abans, mai més. La vida
se’ns escapava, la veiem allunyar-se des de les finestres quan pujàvem dels
soterranis les poques hores que paraven els bombardejos. Extenuats
buscàvem una mica de llum, l’escassa que s'escolava pels vidres bruts i
trencats. Quan guaitàvem, a fora només hi quedaven els vestigis del que havia
estat una ciutat, coberta per una capa blanca i freda. Aquella neu ens aïllava
com mai, feia impracticable qualsevol moviment esperançador.
Avui la neu sembla més lleugera i la pluja difumina les cicatrius d’un temps que
molts intentem oblidar.