El diàleg

 

 La Mei observa pel retrovisor el Boris que amb l’alè entela el vidre de la
finestreta del cotxe i amb el dit hi perfila dibuixos que es queda mirant fixament
fins que desapareixen.
—Boris, què fas? Com ha anat avui a l’escola?
—Dibuixo la Mila— contesta el Boris sense apartar la vista del vidre.
—A la Mila? No sembla pas una gossa des d’aquí.
—La Mila és un estel ara, i jo també ho seré, oi mama?
—Encara falta molt perquè siguis un estel fill—li diu la Mei posant la marxa per
avançar uns metres fins a quedar parats en una caravana de cotxes
inacabable.
—Com ho he de fer per ser un estel? La Mila m’espera per jugar i jo tinc ganes
de veure-la.
—La Mila t’esperarà el que calgui, i mentrestant pots jugar amb els teus amics de
l’escola, no trobes?
—Mama, jo soc diferent?—pregunta el Boris buscant els ulls de la mare al
retrovisor.
—Diferent? Com de diferent? Diferent de qui?
—Diferent dels altres nens de la classe—diu el Boris abaixant el cap entrelligant
els dits d’una ma amb els de l’altra.
—A que ve aquesta pregunta, Boris? Totes les persones som diferents, ens
agraden coses diferents, tenim els cabells, els ulls, la pell diferents...
—No mama!—contesta el Boris enfadat—ja ho sé això!
La Mei amoinada, es gira per mirar el seu fill de front,
però el clàxon del cotxe del darrera l’avisa que la cua es mou i ha de tornar al
volant per avançar.

—Fill, estàs bé? Em vols explicar alguna cosa?—li diu amb la mirada fixa al
mirallet que ara el Boris esquiva intencionadament.
—Vull que torni la Mila! Amb ella podia jugar—exclamà en Boris arronsant el
llavi a punt de plorar.
—Fill, ja sé que la trobes a faltar. La Mila va tenir una vida feliç amb nosaltres
però era velleta i li tocava marxar, com ens passarà a tots un dia. Un dia serem
vellets i ens n'haurem d’anar per convertir-nos en estels, com tu has dit.
—Jo me’n vull anar ara, a l’escola ningú vol jugar amb mi.
Avançaven lentament però de seguida van tornar a quedar aturats.
La Mei va aprofitar per girar el cap i provar de tranquil·litzar el nen que
evitava la mirada de la seva mare.
—Ningú, ningú no pot ser. Ha d’haver algú amb qui juguis o hi parlis, has de procurar fer amics
Ell va començar a plorar, la cua tornava avançar lentament i la Mei es va agafar
al volant.
—No vull tornar a l’escola! Tots els nens es riuen de mi! No volen jugar amb mi!
Em diuen Boris millor que et moris!
La Mei va frenar amb un gest nerviós en sentir les paraules del seu fill.
—Merda! No s’acaba mai aquesta caravana o què?—va agafar aire i amb un
somriure es va girar de nou, va allargar el braç i li va acariciar la galta al Boris.
—Fill, m’ho has d’explicar això, m’ho has de dir. Si no m’ho expliques no ho puc
saber, ara quan siguem a casa en parlem, mentre fem el sopar que tu vulguis.
Avui tries tu.
La Mei es va atansar la bossa que duia al seient del costat va treure el telèfon i
va escriure un missatge: "Edu, hauries de fer per sortir de la feina d’hora, tenim un problema i hem de parlar amb el Boris plegats".