l'Arbre de la meva vida

Quan et miro, veig un arbre.

Un arbre fort d'arrels, on hi neixen unes conviccions fortes i fermes.

Amb branques harmonioses i fràgils que es mouen amb les tempestes de la vida

i que a vegades es trenquen escopint mil estelles,

que no deixen indiferent l'espai i l'entorn que habitem.

Soc al costat, a la teva ombra

fresca, encisadora, quan el sol és alt i crema,

M'abraço a la teva escorça i sento que sóc a casa.

Voldria seure amb el cos reposant al teu tronc,

la resta dels dies que vindràn.

Fer-m'hi un gronxador i moure'm amb sintonia amb les teves fulles

i volar tant alt, com l'aguila que ve a visitar-nos les tardes d'estiu

quan el sol baixa i queda la remor d'aquella brisa suau,

on voldria quedar-m'hi per sempre.

Ets l'arrel que m'aferra a la terra

que serena els moviments sísmics sota els meus peus descalços.

Ets la sàvia que em regenera per seguir endavant.

Ets l'escorça escolpida, amb els solcs de les nostres vides,

amb les seves gelades, les seves tempestes però també les primaveres,

Ets el mapa amb tots els camins grabats,

per entendre i poder seguir seient, sota l'ombra

de l'arbre de la meva vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mare

Si tanco els ulls encara puc sentir aquella brisa calenta a la cara, de tardes d'estiu a les golfes. Mentre nosaltres jugàvem per l'entremig de les persianes et veia estendre la roba,. L'aire et movia delicadament el vestit aquell que tant m'agradava, estampat amb el volantet morat a la vora que et vas comprar als Blaus a plaços. Llavors ja el duies gastat i vell per anar per casa... Tot costava molt aleshores. Tirar endavant amb tres criatures i un sou pelat. No teniem luxes però no els necessitàvem. Ho he après amb la calma que assoleixes amb els anys. Amb la maduresa he entès que ens vas obsequiar amb el millor dels obsequis, amb tot el temps del mon, dedicació absoluta tota per a nosaltres. Tota una declaració d'amor. Gràcies mare.

Més informació

Esquerdes

Gotes de pluja topen amb el vidre, deixen uns regalims que de manera aleatòria cauen i llisquen, les resegueixo amb la mirada, fins que es fonen al tocar el marc de fusta de la finestra. Semblen esquerdes, suaus, diferents a la que hi ha a la paret de la cuina, a tocar del sòcol, lleial testimoni dels moviments estructurals de la casa, imperceptibles per qui l'habitem. Escletxes de vida, son com per a nosaltres les cicatrius, que acumulem al llarg de la nostra existència, que formen part del que som, el que hem viscut, el que hem volgut ser, m ostren aprenentatges, pèrdues, èxits, lluites. Cicatrius a la pell, als nostres cossos, que deixen al descobert la nostra fragilitat, el pas del temps, sempre acompanyat pel desgast inevitable, mentre juguem a ser inmortals. Esquerdes a l'ànima, de grans pèrdues, somnis frustrats, camins tenebrosos per vides que ens semblen alienes, que sobreviuen al llarg del temps a la memòria condicionant-nos, a vegades, sense consentiment. ...

Més informació

Cau la tarda

Cau la tarda, el sol s'amaga rera la serra regalant-me els ultims rajos, que banyen la meva pell. Cau la tarda, sota el cirerer florit, la brisa recrea una pluja suau de pètals blancs, que vesteixen l'hort amb una capa sedosa i brillant Cau la tarda, i amb ella les corredisses del Drac, que ara jau gaudint amb mi, d'aquesta màgia dels capvespres Cau la tarda, el sol rere els molins que intercepten la llum, creant efectes estraboscòpics que dilaten el temps. Cau la tarda, i amb ella l'escalforeta suau, d'un sol encara lluny del calorós estiu Cau la tarda, davant els meus ulls plens de nostàlgia, de cims conquerits i ara sotmesos als descens estrepitós, sense pautes ni assaig Cau la tarda, lentament amb el bategar dins meu, d'un estat que no reconec i que em talla l'alè Cau la tarda, i amb ella, jo

Més informació

MUSTAIX

Cercar en aquest blog