Glaciars

 

Es va despertar sobtadament.

Va baixar l'escala de fusta, que dona davant la cuina, on hi ha una sortida al jardí.

Només travessar el llindar de la porta, la respiració, agitada, de baixar les escales a corre-cuita, es va refrenar i en aquell precís instant, va experimentar un badívol intens que li corria per dins, li costava avançar, tot semblava que anés a càmera lenta.

Era com ser a dins una bombolla de vidre, d'aquelles típiques que serveixen de petjapapers, on hi neva quan l'agites, 

Diorames de móns inventats, a primera vista idíl.lics, fràgils, delimitats per aquell vidre gruixut, que aparenta protecció, però alhora tant inquietant.

Deu ser que la neu deix al descobert totes les febleses, en lloc de cubrir-les, i deixar que s'esborrin amb el desglaç a la primavera. Ara s'adona que també, gela els seus peus, nus i blancs. El fred comença a apropiar-se de tot el cos, però de fet, fa temps que l'habita. No és físic, el pot entreveure en paraules, en mirades, en abraçades, gels que ens cubreixen com gebre les fragilitats a vegades inconfessables. 

Així passaven arrossegant-se aquells dies d'hivern, confinats, més enllà d'un virus que amenaçava en quedar-se per un temps llarg, empassant-se les estacions gola avall com qui ha perdut la gana, i engulleix sense mesura, ni gust.

Malgrat tota aquesta desgana va decidir seure, i es va deixar embolcallar per aquella inquietut, blanca, muda, freda, a esperar que la primavera la visités i la vestís de plomes lleugeres i àgils per poder empendre el vol, fora del vidre gruixut que tant pesa i enmiralla i ofega....