Envoltats de foscor, dins un embolcall d'aparença llanosa, com una primavera suau, de nits fredes encara, i matinades amb els ultims gebres.
Com insectes canviants, solitaris, dins un tel llefiscós, en el cicle de la metamorfosi, cicle d'una inactivitat aparent envers a una realitat tant activa.
Esperant eclosionar per alliberar l'energia generada, i avançar fins on abasteixin les noves ales.
Per pensar-nos millor, estimar-nos millor.
Per viure una nova realitat, més enllà de la crisàlida fosca, però segura.
Un entorn nou per explorar, per corretgir velles estances, injustes, cruels.
Per sentir-nos partícula i no un tot, d'un univers inexplorat.
Sense assolir la imperfecció de la nostra espècie, no haurem après res de la foscor, les nits fredes, i dels ultims gebres.
Ens pensarem primavera, i els focs de l'estiu, que vindran,
seràn devastadors.
Transmutació
ResponElimina