MUSTAIX

 Desperto. Després d'una nit de corredisses i lladrucs dels peluts de casa, per la tarda-vespre d'ahir moguda, envoltats de caçadors, que persegueixen pels voltants de casa als senglars, i aquests, suposo que colpits, per veure com redueix la seva manada baixen de nit fins aquí, no sé si a reinvindicar el seu dret a viure, en un espai que els hi és propi i que com sempre, els humans perturbem amb aquesta sobervia, tant nostra, de pensar-nos que tot ens pertany. Desperto, per la fredor de la trufa humida del Drac sota el meu coll, jo estic boca avall, ell intenta que jo recuperi la verticalitat i em llevi i em posi de peu, perquè avui és més tard , la nit moguda, fa que els llençols s'aferrin més del compte , i ell te gana, te ganes, i no vol estar més estona sol, amb la trufa explora tota la meva cara ,fins que obro els ulls. Feliç, mou la cua i jo amb una mescla de resignació i morir d'amor, em llevo. Al peu d'escala m'espera el Brot, mou la cua content, amb la...

Envoltats de foscor, dins un embolcall d'aparença llanosa, com una primavera suau, de nits fredes encara, i matinades amb els ultims gebres. Com insectes canviants, solitaris, dins un tel llefiscós, en el cicle de la metamorfosi, cicle d'una inactivitat aparent envers a una realitat tant activa. Esperant eclosionar per alliberar l'energia generada, i avançar fins on abasteixin les noves ales. Per pensar-nos millor, estimar-nos millor. Per viure una nova realitat, més enllà de la crisàlida fosca, però segura. Un entorn nou per explorar, per corretgir velles estances, injustes, cruels. Per sentir-nos partícula i no un tot, d'un univers inexplorat. Sense assolir la  imperfecció de la nostra espècie, no haurem après res de la foscor, les nits fredes, i dels ultims gebres. Ens pensarem primavera, i els focs de l'estiu, que vindran, seràn devastadors.

  Es va despertar sobtadament. Va baixar l'escala de fusta, que dona davant la cuina, on hi ha una sortida al jardí. Només travessar el llindar de la porta, la respiració, agitada, de baixar les escales a corre-cuita, es va refrenar i en aquell precís instant, va experimentar un badívol intens que li corria per dins, li costava avançar, tot semblava que anés a càmera lenta. Era com ser a dins una bombolla de vidre, d'aquelles típiques que serveixen de petjapapers, on hi neva quan l'agites,  Diorames de móns inventats, a primera vista idíl.lics, fràgils, delimitats per aquell vidre gruixut, que aparenta protecció, però alhora tant inquietant. Deu ser que la neu deix al descobert totes les febleses, en lloc de cubrir-les, i deixar que s'esborrin amb el desglaç a la primavera. Ara s'adona que també, gela els seus peus, nus i blancs. El fred comença a apropiar-se de tot el cos, però de fet, fa temps que l'habita. No és físic, el pot entreveure en paraules, en mirade...